Sopa de carbassa

La imatge ja ha donat la volta al whatsapp

La Lis ha sigut tan mala menjadora que una foto com aquesta s'envia immediatament per whatsapp i es penja al blog perquè en quedi constància. No és que m'hagi fet patir; com que veiem que va creixent i que dorm i té una mica de panxolina i es menja els biberons, jo (amb una certa exasperació d'alguns familiars, i sí, mama, vull dir tu) fa temps que vaig adoptar una postura pràctica, de mare que sobreviu als nervis, que es pot resumir amb aquesta frase: "una criatura que té menjar al seu abast no es morirà de gana", i el que faig és oferir-li el menjar i si no en vol, doncs ja menjarà més tard. Però de totes maneres, dins meu hi ha una cosa molt primària, hormonal o com se'n vulgui dir, que fa que em posi contenta quan les nenes mengen amb gana i veig que estan xalant amb el menjar. I si a sobre és amb la meva famosa sopa de carbassa com aquí, doncs encara més.

Galtones

Com que no són menjadores, les meves nenes no són d'aquelles que tenen galtes molsudetes i panxolina grassoneta en què clavar els ditets. Però tot i així, són absolutament mossegables. Jo no pararia.

Escenes domèstiques

M'agrada jugar amb les nenes, sobretot a jocs que no són jocs, a perseguir-les, buscar-les i trobar-les sempre als mateixos amagatalls (per si no fos prou fàcil localitzar-les seguint les rialles), i atacar-les a base de pessigolles, o acorralar-les fent de llop amb urpes i dents o de fantasma de veu tremolosa, i anar-m'hi acostant a poc a poc fins que gairebé les toco amb els dits, i a l'últim moment tornar a ser la mama per veure el canvi gairebé màgic de cara de por a cara de pixar-se de riure. 

Però també m'agrada ser espectadora, o més ben dit, oient, dels jocs d'elles; seure al sofà o a l'ordinador i anar sentint de fons com juguen, com s'organitzen i interactuen, i després trobar-me els muntatges que fan.  La Lis, que remena capses i calaixos i va parlant, encara sense paraules desxifrables. A la Nin, últimament, el que més li agrada és jugar a classes. Organitza els seus alumnes, truca a les mares si es posen malalts, els renya si parlen sense aixecar la mà o si fan ratllots en lloc de dibuixos. Així jo, de pas, vaig intuint el que fan a l'escola. Fa uns dies, els mostrava bits dels mamífers. Una altra vegada, havien de dibuixar quadrats ("Una ratlla, paro. Una ratlla, paro. Ho veieu?"). Avui, els ossets havien de dir si vivien en un bloc de pisos o en una cabana (jo ja sospitava que les cases són tema d'actualitat perquè quan ha vist una tortuga a la tele ha dit: "sembla un iglú"). I si no fos que un osset ha dit "tonto" i s'ha hagut d'interrompre per renyar-lo, suposo que jo ara sabria en quina mena de casa viuen els nens de la classe. 

L'escola

Un raconet a mida

Interior de la caseta de sota l'escala

A les nenes, com als gats, els agraden els raconets. Qualsevol espai una mica acotat es converteix de seguida en castell, caseta, cova o tren. Aquest estiu l'Opa ens va fer un regal fantàstic: va convertir un cau de pols que teníem (vull dir, un racó desaprofitat) en una caseta permanent. Encara no la tenim acabada, perquè la volem pintar i li falten cortines, però avui hem fet un pas: hi hem posat llum. Ha servit perquè la Nienke, que ja tenia la novetat una mica oblidada (aquestes coses passen ràpid), l'hagi redescobert. Aquesta tarda, ella i jo hem endreçat totes les coses que s'hi havien anat acumulant, i després hi hem posat una manteta per fer d'alfombra. I aquesta nit hi ha volgut dormir. S'hi ha construït un niuet: ha portat l'osset i el coixí, i ha penjat a la paret amb un tros de cel·lo un dibuix que ha fet aquesta tarda. Molt còmode no deu pas ser, sense matalàs, però se la veia decidida. A l'últim moment, quan jo ja me n'anava, una frase misteriosa: "Mama, no comprarem cortines. Ja les pintaré jo". Ara, mentre escric això, estem amb l'orella atenta per si se'n desdiu; entre nosaltres, és possible que, fins i tot si s'adorm, la traslladem al seu llit. Amb agravant de nocturnitat i traïdoria. Som així, els pares. 

Disfresses improvisades

Com que a la Nienke li agraden les princeses, m'estic tornant una experta en l'art incomprès de fer vestits i pentinats amb mantes, llençols i tovalloles perquè es pugui mirar al vidre del balcó aprofitant que, gràcies al canvi d'hora, a mitja tarda ja és fosc. He millorat molt des que l'únic que se m'acudia era fer barnussos, i ara, com podeu veure, ja sé fer trenes als cabells llargs i vestits amb tirants i capa, i a més les meves composicions ja s'aguanten una bona estona encara que la model sigui físicament incapaç d'estar-se quieta.

La Nin observa orgullosament el resultat

Matins

Ja tenim presa la mida als matins, cosa que, en una casa en què tots quatre som dormidors, us asseguro que no ha estat fàcil. El despertador arriba a sonar ben bé quatre o cinc vegades (entre les 8 i les 8:20) sense que cap de nosaltres es doni per al·ludit. Entre les 8:20 i les 8:30 torna a sonar i llavors ja ens ho prenem més seriosament. Surto del llit i vaig cap a la Lisa, l'única que es desperta de bon humor, i la vaig vestint mentre la resta tornen a la vida a poc a poc. Després vesteixo la Nienke, que acostuma a tenir opinions molt fermes sobre què vol i què no vol, i pot dir que no una vegada, a canvi d'haver-se de posar obligatòriament la meva segona proposta (una mena de ruleta russa diària davant de l'armari). En acabat, esmorzen amb el Bram mentre em vesteixo jo. Al final, pentinar, sabates, jaquetes, motxilla de la Lisa (si és dilluns, motxilles de les dues), esmorzar de l'escola (si és dijous, esmorzar i berenar), sortir (normalment corrents), enfilar el camí de l'escola i després el de la Llar.

Esmorzem a cuita-corrents

Posem al calendari quin dia fa

Sortim disparats!

Quan la Nienke va a dormir, no va a dormir

Des que la Lisa no dorm al llitet niu sinó que comparteix habitació amb la Nienke, el nostre ritual d'anar a dormir ha canviat. La Lisa s'adorm soleta amb el biberó, com també feia la Nin quan era petita. I la Nienke se'n va a dormir una bona estona més tard i la deixem que s'adormi al nostre llit; després, quan anem a dormir nosaltres, la traslladem a la seva habitació. El nostre ritual d'ara és així: jo la baixo al llit i després d'un conte i una cançó (últimament vol dos contes i cap cançó, cosa que suposo que no és estranya tenint en compte les meves aptituds musicals), vol que baixi son pare. I quan el Bram puja després d'explicar el seu conte, en teoria la Nienke es posa a dormir.

La realitat, però, és que, molt en silenci perquè no la sentim, ella continua desperta. Juga amb coses que troba per la nostra habitació, mira per la finestra si hi ha llum a casa la Jordina, obre la capsa de les agulles d'estendre, investiga què hi ha a la tauleta de nit i fins i tot s'enfila a la prestatgeria (aquesta setmana un dia vam sentir un gran terrabastall i ens vam trobar que li havia caigut tot un prestatge mentre intentava agafar "aquella cosa de fang" -un nyap de fang amb un pal de polo clavat, que històricament tenia un solet de paper enganxat, obra d'art de l'època de la llar d'infants-).

El cas és que en algun moment d'aquest joc, l'atrapa la son. I la son, que ja sap que la Nienke no es deixa vèncer a les bones, sempre l'ataca quan la troba desprevinguda i amb la guàrdia baixa, de manera que quan finalment s'adorm, la Nienke cau allà on és: a la cadireta de la bici tornant d'una festa, amb la cullera del iogurt a la mà, o envoltada de les "joguines" que s'ha portat al nostre llit. Cada nit hi ha la intriga de veure com ens la trobarem. Ahir, després d'una tarda molt emocionant veient el seguici petit, ens la vam trobar així.

Escena casolana

Fixeu-vos que: això que duu al cap són els pantalons del seu pijama (m'hi jugo que, com altres vegades, feien de "cabells llargs"). La roba que porta, és la part de dalt del meu pijama. I després té dos mitjons diferents, cap dels quals no duia quan se'n va anar a dormir, un a la mà i l'altre al peu. Que a més tingui els peus al capçal del llit, això aquí ja ni ens sorprèn.

Foto de família

La Lisa ha començat a anar a la llar d'infants, i el primer dia ens van demanar una foto de família, amb bestioles i tot. Com mana la tradició de casa nostra, vam preparar la bossa la nit abans de començar (jo de fet vaig obrir el mail amb la llista del material necessari el diumenge a la tarda, plenament en la línia de muntar el llitet de la Nienke mentre jo ja era a l'hospital parint o buidar el pis del c. Merceria mentre els nous inquilins ja l'anaven omplint de capses). Doncs això, que féiem la bossa a última hora i què va passar? Doncs que de cop ens vam adonar que de fotos de família, no en teníem cap! Pica d'urgència a la porta dels veïns i que vinguin a fer-nos una foto que puguem portar l'endemà a la llar. I va sortir aquesta. Les nenes en pijama i tots guapus-d'anar-per-casa excepte l'Sputnik, que fa mitja por. Lluíííís!

Aniversari de la Nienke

L'aniversari de la Nienke deu ser el més llarg del món: ha durat nou dies. Des del dia 14, el dia de l'aniversari en si, que es va despertar per trobar tota la casa decorada amb guirnaldes i globus, fins ahir, dia 23, que vam fer la festa (per donar temps als amiguets de l'escola a tornar de les vacances), la Nienke es despertava cada dia i ens anunciava que "avui també és el meu aniversari". Han estat deu dies de molta emoció, degoteig de regals recollits aquí i allà, i dues magnífiques festes d'aniversari, una per família i amics nostres, i l'altra, per primer cop, amb els nens de la classe i els seus pares, una colla d'amics nous que en certa manera ens han "tocat" però amb la que sembla que hem fet sort. 

Festa 1 La Nin organitza qui ha de bufar i qui ha de cantar

Ara haurem de pensar com explicar-li a la Nienke que pel seu aniversari falta moltíssim, que primer han de passar tots els altres aniversaris (se'n sap l'ordre com un mantra que de tant en tant em fa recitar) i que ha arribat el moment de despenjar les guirnaldes i guardar la corona fins l'any que ve. Sort de la pila de regals i de la caseta nova de sota l'escala (work in process, ja us l'ensenyaré quan la tinguem acabada) que faran que aquest aniversari sigui memorable encara durant molt de temps.

Festa 1 La Lis va robar part del protagonisme

La segona festa va ser memorable per dues coses: perquè la Lis va fer els primers passets i perquè la Nienke es va fer mal en un peu saltant del jardí de dalt al de baix. L'emoció dels regals gairebé li va fer passar el mal però avui (l'endemà) encara se'n ressent una mica. Deu ser que se'ns ha fet gran, la Nin, perquè el que passa a les festes dels nens grans és que fan el boig. [Fotos de la festa 2 pendents d'afegir]

Avui et faré moltes fotos

Com que tens una mare que no sap fer temps, avui em passaré el dia fent-te fotos. Així, el dia que tingui més estona, parlaré de totes les coses que hem viscut amb tu aquest any. Avui pensaré moltes vegades en el dia que vas néixer, i en com vas néixer, perquè tot va anar tan bé i vas sortir tan fàcil com has sigut sempre des d'aleshores. Crec que hi ha poques fotografies on em trobi tan guapa com en aquesta que vam fer exactament a aquesta hora, fa exactament 365 dies, seixanta minuts després que vinguessis al món, tan preciosa i rodoneta.

Per molts anys Lis!

Acabadeta de treure del forn

Multilingüisme

Estem sense Nienke, perquè desafiant un cel rúfol i amenaçador, se n'ha anat amb els avis a passar el dia i una nit al vaixell de vela que l'Opa té a Zeeland. Després d'una hora de camí, ens han trucat des del cotxe per preguntar què volia dir una frase que la Nienke ha repetit (en català) una vegada i una altra durant el trajecte: "Falta molt?". Ara ja li hem ensenyat a dir en neerlandès, i així els avis també podran gaudir de la pregunta més preguntada a tots els viatges amb cotxe amb criatures.

Ahir vam descobrir aquest parc amagadet prop de casa els avis

Tot això vol dir dues coses. Per a la Nienke, que se'n va a passar-s'ho bomba i té pressa per arribar. Per a nosaltres, que l'esforç d'immersió lingüística (parcial i intermitent, però fem el que podem) encara no està donant tot el fruit que esperem que donarà a la llarga. La Nienke entén la llengua del pare perfectament, cosa que no cal ni dir que valorem i que és molt important. A més, l'entén tant quan l'hi parla ell com quan l'hi parlen altres. Ho ha aconseguit a còpia de viatges a Holanda, visites d'amics i satèl·lit per poder rebre la televisió holandesa. No és que posem la Nin expressament a mirar dibuixos en neerlandès (ni podríem, perquè els nens holandesos surten de l'escola molta estona abans, i quan la Nin arriba a casa ja no en fan, de dibuixos), però quan la tele està encesa la sent de fons, i sabem que l'entén.

Ara bé, a pesar del contacte freqüent i de la constància del Bram, el coneixement que la Nienke té de la llengua és molt passiu. Tot això és perfectament normal. Tot va al ritme que ja ens esperàvem. Sabem, perquè tots dos som de lletres (i, de fet, de llengua), que cal molt d'esforç. La gent sol dir que els nens són com esponges, però sense immersió, no n'hi ha prou de ser una esponja. En fi, que com amb totes les altres coses, cal paciència!

Una anècdota: fa uns quants mesos es va quedar a dormir a casa dels tiets. L'endemà vaig preguntar al germà del Bram si s'havien entès. I em va dir que havien trobat el sistema perfecte: fer-li preguntes de sí o no. A males, sempre pot fer servir aquest sistema! Com quan érem petits i jugàvem a endevinar un personatge.

Una bicicleta ben carregada

La Lis per fi pesa 9 kilos i pot anar a la cadireta de bici de la Nin quan era petita, que hem recuperat i enganxat  un altre cop a la bici. Ara el Bram es pot passejar tot orgullós amb dues nenes, com si la gent no ens mirés prou quan només en portàvem una...

A punt d'engegar

Ho vam estrenar dissabte passat per anar a una festa. L'anada, de baixada, ràpids com el vent; i la tornada, de pujada, amb el Bram fent cames i les nenes mig adormides. Al final, dues nenes felices (la Lis pujava a la bici per primer cop i s'ho va passar bomba) i els seus pares la mar de contents d'haver recuperat el nostre mitjà de transport preferit.

Coses que vaig dient

Hores d'ara la Nienke s'ha revelat com una autèntica xerraire capaç de fer de ràdio tot el viatge en cotxe fins a Girona. Els espais de silenci de la casa s'han convertit en un motiu de disputa entre la Nienke i jo, i la Lisa també apunta maneres. Ja veig a venir que la competència verborreica en aquesta casa tot just acaba de començar, sort que el Bram no hi participa! Aquí us poso un petit recull de cosetes que he anat sentint els darrers mesos:

Tantes coses a dir i tan poc temps per dir-les

CAUSA-EFECTE

Aquest matí la Nienke s'ha despertat amb mal d'orella, després ha dormit una estona més i quan s'ha tornat a despertar:

JO: Que encara tens mal d'orella?

NIENKE: No, perquè ja no ploro.

D'ON VÉNEN ELS NENS

Amb tantes panxes amb bebè dins que tenim al voltant, i potser en algun lloc el record de la meva panxa (fotografies, vídeos del mòbil, etcètera) no és estrany que això dels bebès, les embarassades i els misteris relacionats tinguin molta importància en els pensaments de la Nienke. Alguns exemples:

NIENKE - Mama com és que a les panxes a vegades hi ha un bebè i a vegades no?

NIENKE - [amb una esponja sobre la panxa:] -Encara no ha nascut, quan surti farà pip-pip-pip [el soroll del microones]

JO [parlant d'un bebè que ha de néixer] - I quan surti serà molt petit i no sabrà fer res.

NIENKE - Serà com un cuquet.

JO - Com un cuquet?

NIENKE - Sense braços ni cames, un capgròs.

NIENKE - Un dia em faré un forat a la panxa, treuré tot el menjar, i seré un bebè [lògic, si menjant et fas gran, treient el menjar...]

LA MAMA DE VEGADES HO SAP TOT...

NIENKE -La Jana m'ha explicat que va anar a un restaurant i li van donar un sugu. Vols que hi anem, a aquest restaurant? [és clar home, ara sé quin és...]

JO -Nienke on has deixat el clip?

NIENKE - L'he perdut.

JO - Vinga busca'l.

NIENKE - Tu em dius fred o calent [és clar, com que sé on és...]

I DE VEGADES LI PUC PRENDRE EL PÈL COM SI RES

[tren que topa contínuament amb la meva cama] 

JO: Ara el maquinista que giri 

NIENKE No, que té mal de gola.

NIENKE [agafant una cosa que no li deixo] -No cal que miris, mama.

EL MÓN A TRAVÉS DELS SEUS ULLS

JO [Tornant dels Pirineus] - Digues adéu muntanyes! Adéu neu! Que a Tarragona no en tenim, eh, de neu i muntanyes?
NIENKE - No, però tenim semàfors. [la urbanita!]

JO - T'ha agradat venir a la muntanya? [quan ja ens n'anàvem de l'hotel d'Andorra on havíem estat ella, el Bram i jo uns dies].
NIENKE - No, un altre dia vull anar a l'altre lloc, que hi havia llit per a la Lisa. [Mama que se li fon el cor]

I finalment, alguns petits entrebancs lingüístics i fòssils que em fan molta gràcia:
Regaladora -> regadora
Pisplau -> sisplau
Grac -> drac
amb sense -> sense (com a "pasta amb sense salsa").
No se m'aguanta la gana (per analogia a "no se m'aguanta el pipí")
Salta'm! -> Fes-me saltar
obrit, treurat, morit -> obert, tret, mort
un llapi (singular de llapis)

I altres que me'n fan menys: la correcció política. No només em diu "i nenes!" cada vegada que jo dic el genèric "nens", sinó que l'altre dia va deixar anar aquesta perla:
- Arriben les caçadores i els caçadors i maten la mare del Bambi.

La nena que volia ser princesa

Dins de la Nienke hi ha una gran contradicció. D'una banda hi ha la Nienke-nena, a la qual li agrada el color rosa, els clips que brillen, les flors, les gomes de princesa, les mitges, les kittys, els cabells llargs de la Rapunzel i els bebès "que no tenen cap any". I de l'altra, la Nienke-nena de la selva, que si veu una tanca s'hi ha d'enfilar, si veu un pal caigut a terra l'agafa per matar dracs, que pica el timbal fins que tots tenim mal de cap, que arrenca flors i desfulla branques, escala arbres i la muralla romana i es tira de cap a la piscina, vol ser diable i castellera i, com que no té por de res, provoca infarts a tothom que la veu en acció (i no diguem la seva mare).

El problema és que combinar les dues Nienkes sol tenir un preu: vestir-la amb la roba que ella vol significa que s'esquinçarà les mitges i perdrà les gomes i els clips; donar-li un nino perquè hi jugui significa perdre'l pel carrer o trobar-te'l tot brut perquè l'ha trepitjat amb la moto o el patinet, i deixar-li "que cuidi la Lisa" sol significar obligar la petitona a córrer un risc important de braç dislocat, perquè la Nienke l'arrossega a estrebades sense cap consciència que la Lisa no és cap nina.

Així que ja ho sabeu: si mai veieu una fadeta dalt d'un arbre, mireu dos cops, i si les mitges amb dibuixets de purpurina ja tenen els dos genolls foradats, es possible que sigui la Nienke.

Amb el "rímmel" corregut després de plorar

Per si de cas algun dia d'adolescent plora i se li corre el rímmel de debò, guardaré aquesta foto: així veurà que als tres anys ja se li corria un rímmel si plorava (encara que aquest "maquillatge" fos pura ronya de jugar al carrer). A més, quantes nenes disfressades de fada són alhora prou bèsties per embrutar-se tant la cara? (no cal ni dir que els peus i les mans estan igual de negres). Ja me la imagino, jugant a rugby tot just sortir de la perruqueria.

Quan la Nienke no mira

El destí dels germans grans és que els petits els desbaratin els plans. Fa setmanes que la Nin guarda, primer en una bosseta (que fins i tot s'enduia al llit) i ara en un pot més gros, coses boniques "per al seu aniversari". Hi ha galetetes, botons, campanetes, picarols i "txutxes" (xupa xups, caramels, ous de xocolata...). Com que per al seu aniversari encara falta bastant, suposo que el pot s'acabarà d'omplir. A no ser que passi gaire sovint com avui, que la Lis l'ha trobat mentre la Nienke era a l'escola i ha decidit inspeccionar-ne els continguts... 

Ai si la Nienke et veiés...

Converses de telecabina

Ara que ja tinc el maleter apamat i roba d'esquí comprada, tenia més mono de muntanya, així que fa un parell de setmanes vam anar a esquiar a Andorra i vam xalar molt. La Nin es va estar cada dia unes quantes hores a la llar d'infants (l'"escola de la neu", en deia ella, i li va agradar molt) i després amb nosaltres, esquiant una miqueta amb el Bram, tirant-se amb trineu, i molt emocionada amb els telecabines ("ascensors amb finestres i sofàs", va explicar per telèfon). I a la tarda, la piscina de l'hotel i una banyera on hi cabia tota la família. 

A punt de fer una baixadeta

Ara bé, la sentència final va ser que li agradava més Cerler, perquè allà sí que hi havia llit per a la Lis. Doncs ja ho sabem, l'any que ve les hem de prendre totes dues!

Ja em perdonareu el mal de coll, però mentre no descobreixi com girar un vídeo que vaig fer amb la càmera de costat, us el penjo així perquè això ja m'ha passat unes quantes vegades i al final no penjo cap vídeo...

I la transcripció del vídeo:

[Parla de la pel·lícula de la Rapunzel:] 

NIENKE: Que el cavall... el nen està darrere del cavall i el cavall li posa les potes al davant, i yo me caigo de culo. [efecte sonor de caure].

BRAM: I llavors fa així el cavall [rebufa].

JO: I què fa amb el nas el cavall?

BRAM: Olora, no? Com un gos?

NIENKE: Sí. I després del cavall ve la Rapunzel que és un bebè i la ve a buscar la tonta [la bruixa dolenta] i llavors yo me caigo de culo [efecte sonor].

JO: Tu caus moltes vegades de culo.

NIENKE: [reflexiva] Quan corro, només.

Canvi d'habitació

Gronxeu-me! Gronxeu-me!

Al pis on vivíem quan la Nin va néixer només hi havia un dormitori i per tant la Nin va dormir amb nosaltres fins que ens vam traslladar al d'ara, que ja tenia dos anys. Quan va néixer la Lis, vam haver de comprar-li un llitet de nadó nou perquè el que teníem de la Nin no ens cabia a l'habitació nova. (Ara tenim dues habitacions en lloc d'una, però són més petites). Per això vam comprar aquest magnífic llitet-niu que vam penjar damunt dels meus peus i on la Lis ha dormit des que va néixer fins avui. I és que, com podeu veure, ja ens començava a fer por que algun dia s'estimbés daltabaix!

A la neu!

Des que tenim la Lisa havíem fet algunes sortides (dos cops a Prades i dos cops a Holanda), però com que són viatges que tinc més apamats, gairebé ni compten. Aquest cap de setmana, en canvi, anàvem per primer cop al Pirineu amb dues nenes, una de les quals no només s'havia de quedar al bar ben abrigadeta sinó que necessitava equip complet de neu. Així que després de comprar tot l'equip necessari d'una tacada (manoples-pantalons d'esquí-samarreta tèrmica-descansos-trineu), només ens faltava veure com ho organitzàvem al cotxe. 

Mig maleter ens l'ocupa la cadira de la Lis, així que vaig decidir fer maletes individuals, de les que et deixen pujar a l'avió, perquè són més manejables (la Nienke fins i tot va baixar ella sola la seva a l'ascensor) i permeten fer millor l'inevitable tetris de maleter. Així anàvem: al maleter, cadira de la Lis, quatre maletes individuals, i un trineu d'aquells amb forma de cullera; dins, les cadires de les nenes, que ocupaven gairebé tot el seient de darrere, entremig tot d'anoracs i mantes, als peus de la Nin l'ordinador portàtil, i als peus de la Lis una bossa plena de coses per sobreviure el llarg viatge en cotxe fins a Cerler (galetes, aigua, plàtans, joguines, biberons, termo d'aigua calenta i xupa xups).

El primer tros de l'anada va ser una mica accidentat (abans de Lleida ja havíem hagut de canviar un bolquer i netejar una vomitada), però des d'allà vam tirar molt bé i només vam parar deu minuts perquè la Nin fes un pipí i busqués cargols a Barbastre (poca estona perquè feia un fred que glaçava), i després cinc minutets perquè el cotxe d'avituallament (és a dir, l'àvia) ens donés entrepans quan ja gairebé arribàvem. La tornada, per cert, va anar encara millor, perquè només vam fer una aturada brevíssima a Barbastre per girar cap endavant la cadira de la Lis i buscar cargols (que si la Nin té alguna cosa, és memòria, i va reconèixer l'àrea de descans abans que cap de nosaltres).

El cap de setmana de la Nin: a ella que mai no té fred, i per tant es va negar a posar-se els guants, els -14 ºC la van sobtar una mica. Per això el primer dia només vam fer una mica de contacte amb la neu i a la tarda ens vam quedar a l'hotel, on va xalar a la dutxa (una cabina més gran que la banyera de casa) i jugant en una petita habitació de jocs. L'endemà es va deixar abrigar més (la mare sempre té raó) i vam anar a Llanos del Hospital, on estàvem molt arrecerats del vent, i allà va xalar llançant-se amb trineu i després jugant amb la resta de nens de l'expedició.

El cap de setmana de la Lis: com que anàvem amb un grup gran de gent, no li fan faltar atencions ni un moment. Ens va dormir les nits senceres i les estones més incòmodes van ser, com jo ja em temia, al cotxe. Feia massa fred per passejar-la gaire així que va estar sobretot dins de bars i de l'hotel... però en fi, ja tindrà ocasions.

Un dia important comença amb un bon esmorzar

Primer contacte amb la neu

La Nin fa torres a la sala de jocs 

La meva conclusió és que es pot anar perfectament pel món amb les nenes, però que no va gens malament portar reforços (sense reforços, el Bram i jo no hauríem pogut fer les nostres excursionetes).  En tot cas, vaig tornar carregada d'energia per fer més coses. A veure si en tenim oportunitat ben aviat.

Dentetes

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, el meu bebè petit petit s'ha fos!

Dentetes!

I com que ja he rebut alguna bona mossegada, serà el moment de deixar el pit i posar les dents a fer feina en pomes, pastanagues, crostonets de pa i qualsevol altra cosa rosegable que trobem per casa. Em pregunto si serà una nena complicada com amb els biberons o si quan comenci els sòlids li veurà la gràcia de seguida. Haurem de treure la trona de l'armari, que aviat serem quatre a taula! (I se'ns acabarà menjar al sofà davant de la tele, perquè la trona ha d'estar a la taula alta).

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (i III): els regals

[Fa vergonyeta fer una entrada sobre Nadal el mes de febrer, però he anat una mica de bòlit, i així enllesteixo la sèrie, que si no feia lleig.]

A veure aquí què surt

En neerlandès hi ha una paraula, voorpret, que descriu perfectament la sensació de comprar regals de Nadal. "voor" vol dir abans, i "pret", diversió, així que podríem dir que és la diversió prèvia a la diversió, és a dir, lo bé que t'ho passes anticipant el moment en què la criatura obrirà el regal de Nadal pensant que en algun lloc hi ha un ésser màgic, (un rei, el tió, sant Nicolau, tant és) que ha entrat a casa seva i li ha deixat exactament a ella aquell regal. Enguany vaig xalar moltíssim mentre comprava els regals, i gaudint del voorpret que, ara que hi penso, potser es pot traduir per "il·lusió".

La nit abans ens preguntava, sense acabar-s'ho de creure: "I demà tindré regals?". En el moment de veure'ls i d'entendre la dimensió de la cosa, la Nienke va estar molt emocionada. Diries que la cosa només havia de durar un parell de dies, però ara que ja fa dos mesos encara de tant en tant treu una joguina de les de Nadal i et diu, emocionada: "m'ho van portar!". També és cert que ha entès perfectament la, diguem-ne, dinàmica de mercat de l'intercanvi: ahir mateix (dia 7 de febrer nota bene), després de fer fora el gat de la meva cadira (una gesta heroica) va tornar la mar d'orgullosa cap a mi per preguntar, amb la seva cantarella de ja-sé-jo-que-la-resposta-m'agradarà: "què em portaran els reis?".

Ara, consti que després d'obrir l'últim regal, una mica impressionada per la generositat dels visitants màgics, va murmurar per a si mateixa (però prou fort perquè el Lluís i jo ens moríssim de riure): "M'he portat malament, però mira". 

Em sembla la millor manera de sentenciar el Nadal: tot l'any tirarem com podrem, però per Nadal ens rendirem al voorpret i vigilarem que no falti de res. I si s'ha portat malament, mira, és probable que fem els ulls grossos.

Sis mesos

Això és un bebè feliç

De veritat? Sis mesos? Qui me'ls ha pres? On se'n va el temps? Qui es gasta el meu? Qui empeny els dies perquè passin els anys?

Entre que vinc d'un funeral (dels que no t'esperes) i que la Lis ha fet mig anyet, avui estic en mode Tempus fugit. Sort que ni ella ni la Nienke no en tenen ni idea, d'aquestes coses. La seva inconsciència és gairebé emocionant (emocionant de llagrimeta).

Més val que m'ho intenti prendre bé i que estigui contenta en lloc de trista. Aviam si cantant... #tan-tes-co-ses-a-fer-i-ens-que-da-tan-poc... temps-per-fer-les!#

Petites perles II

El parc de Nadal fa venir gana

Una petita tria de perletes dels últims dies. 

Llenguatge lògic

NIN: Mama vull que truquis a la Jana Saperas

JO: És que no tinc el seu telèfon

NIN: Doncs truca amb el teu!

- Vull una galeta, que tinc gana. No, dues galetes, que tindré dos ganes.

- Tinc un sugu. [s'entèn que la flexió deu ser un sugu, dos sugus]

- No, aquí només poden passar les persones i els persons.

Món de colorins (i que duri)

Passa una senyora amb una maleta

NIN: Mira mama quina maleta tan grossa.

JO: Sí, deu portar un munt de roba.

NIN: O un munt de xupa-xups.

[Reapareix el gat després d'exactament un mes desaparegut. Profunda explicació de la Nienke a la veïna:] - Potser s'avorria i havia anat amb una gateta, o potser s'havia morit però ha tornat.

Diccionari

- pisplau (si us plau, un fòssil que perdura)

- terumòmetru (termòmetre, on a més de la febre hi diu l'hora i "quants minuts peses")
- conductora (doctora, quan juga a metges)
- capte (pacte. Apareix a la frase "fem un capte", que normalment serveix perquè només hi surti guanyant ella)
- dit colze (el polze)

Cada dia sóc més viva (escenes quotidianes)

JO: Nienke que portes dos mitjons diferents?

NIN: [somriure d'orella a orella] Sí, un a cada peu.

NIN [veu de com-qui-no-vol-la-cosa]: Ahir vaig trobar un caramel a la mà de la Jana, i quan el vaig agafar, la Jana va plorar. [Una falta d'empatia una mica sociòpata? Sort que, com veureu, la història s'acaba bé] Però la Jana va fer màgia, i va tenir un altre caramel.

Avui quan anava a treure-la de la banyera, m'hi han caigut dues tovalloles a dins. La Nienke ha entès que la cosa era greu i suposo que el fet que a sobre m'hagués passat a mi l'ha deixat muda. Pobrissona, al cap d'una estona encara ha dit: "Jo no ho he fet". Però després de sobreposar-se i entendre que jo no l'estava culpant de res, ha vist de seguida que la cosa no podia quedar sense conseqüències (Mama, el papa et dirà "molt malament"). Per assegurar-se'n, a més, tot just ha sortit del bany se n'ha anat a dalt a buscar son pare ("papa a la mama li han caigut tovalloles a la banyera"). I després de sopar, quan ja anàvem recollint en direcció al llit, encara hi ha afegit, després de dir-me que era "una guapíssima", que avui no em donava caramels perquè m'havia caigut la tovallola a la banyera. Però que si demà em portava bé, seria més guapíssima.

I amb aquesta idea me n'aniré a dormir, avui.